Crítica

Obra

L’obra de Marta Córcoles ens apel·la directament a la transcendència, a la capacitat de transcendència humana, d’anar més enllà, de sortir dels seus límits. I ho fa d’una manera ben sinuosa, gens explícita: no és una obra fàcil. Marta ens mostra despulladament les dificultats per aconseguir-ho, i no deixa d’exigir, sempre, l’acompanyament, la implicació de l’espectador.
És una obra on podríem sentir cert desassossec existencialista si no fos perquè és profundament amorosa, amb un gran respecte i tendresa cap a l’existència humana. El seu aire melancòlic, els colors esmorteïts, l’ambientació evanescent, sovint investida d’una aura estranya i misteriosa, ens aboca directament davant d’un suggestiu miratge, el reflex d’un instant efímer; com si, per art de màgia, poguéssim palpar amb els nostres dits la inconsistència de l’ésser, la seva insubstancialitat, la impermanència de la vida. Perquè és la natura qui sembla moure’s, al seu aire, mentre Marta subtilment desapareix, i deixa sàviament que siguin els propis elements de la natura qui imposin les seves pautes.
Per això els seus quadres ens remeten directament a la fragilitat humana; i ho fa amb atzaroses insinuacions, amb continues veladures i juxtaposicions, en territoris ambigus entre l’abstracció i la figuració, guardant només discretes ressonàncies figuratives. Sempre amb una gran meticulositat i domini tècnics, i amb un excels sentit de l’harmonia i la bellesa. La bellesa, tan injuriada avui en dia.
Marta Córcoles ens condueix inevitablement a la memòria, a un inconscient col·lectiu -ancestral- que només pot ser reconegut a través de la mirada, a través del llenguatge dels signes i dels símbols, i que es resisteix a les traduccions de l’enteniment. Tota la seva obra sembla instal·lada enmig d’un somni, entre silencis tan lírics com desoladors, i que ens van descobrint, com per casualitat, alguna petjada, alguna imprompta humana. Es torna tan protagonista el pas del temps, que les obres ens poden recordar sovint als palimpsests, aquells pergamins antics que s’esborraven per a reutilitzar-los i on quedaven involuntàriament rastres d’escriptures anteriors.
Marta es concentra de manera –diria que obsessiva– en la textura, en la pell de la pintura, i crec que ho fa conscient de que així recomposa lentament tots els seus fragments perduts i, a la vegada, dins d’una mena de ritual alquímic de la matèria, ens revela el que vivenciem com a absències –o directament com a enyor–, d’una altra realitat o d’una realitat anteriorment viscuda o intuïda.
Unes “arqueologies” com ella mateix anomena, on Marta reivindica amb contundència la funció de l’art com a restauració, com a recuperació de la memòria, com una de les millors maneres que té l’home de relligar, de restablir novament, a cada nova mirada, els vincles amb l’essencial.

Jordi Isern | Pintor | Doctor en Belles Arts per la Universitat de Barcelona

El quadre dins cada quadre

Marta Córcoles és essencialment pintora i dibuixant, però la seva immersió en els llenguatges contemporanis l’han portat a observar el seu propi treball des de fora, en tantes ocasions que el quadre acaba per representar la pròpia pintura.
El bastidor es mostra com a matèria similar a la que tanquen els seus marges, però l’artista s’encarrega de recordar-nos la convenció ancestral entre artista i espectador. Els quadres del món material remeten a quadres, paisatges i escenes del món interior, del món del pensament, però d’un món pensat a través d’imatges reflectides per matèria.
Una cosa tan bàsica no deixa de ser fàcilment oblidada o ignorada fins al punt d’empènyer a l’artista a recordar-nos-ho per sentir, potser, que estem pensant en el mateix, encara que els paisatges interiors siguin subjectius i intransferibles, i l’única cosa que puguem compartir sigui la presència dels objectes que construeix, o que reconstrueix, en els marges d’altres objectes convertits en marcs i bastidors.
El vell problema d’interpretació del quadre dins el quadre de Magritte és portat a l’extrem en què la realitat està feta del mateix que el quadre, sempre dins de si mateix, i en aquest bucle matèric i visual, l’artista només ens xiuxiueja suggeriments davant tan rotundes evidències.

Mafa Alborés | Doctor en imatge i docent de cicles artístics

(…) Marta Córcoles treballa d’una manera molt concentrada i el seu treball mostra la seva comprensió profunda de molts aspectes de la pràctica de l’art contemporani. Els seus projectes sempre estan ben investigats, són curiosos i intrigants, i mostra una gran maduresa en l’experimentació sobre els antecedents conceptuals de les seves obres.

 Jette Bjerg | Director of Arts | Metàfora